Nativitat de Durro

La monumentalitat de l’església de la Nativitat dona testimoni de la importància del poble de Durro a l’Edat Mitjana. Hi destaquen les grans proporcions de la nau, el campanar, la portada esculpida i el porxo.

Entre els segles XVI i XVIII el temple romànic va ser remodelat en diverses ocasions. Aquestes transformacions van aportar al temple nous espais com les dues capelles gòtiques o la sagristia barroca.

A l’interior de l’església s’exposa la imatge romànica de Nicodem, que originàriament formava part d’un conjunt del Davallament de la Creu.

Cronologia

s.XII
Primer moment constructiu.

s.XVI-s.XVII
S’obren dues capelles al mur lateral nord.

s.XVIII
Reformes a la capçalera i el porxo.

1983
Restauració de cobertes eliminant capelles.

1993
Restauració del campanar.

2000-2002
Darrera restauració.

Compra d'entrades

No s'ha trobat cap element

Visita virtual

Saber-ne més

Història

L’emplaçament del poble de Durro, envoltat de prats, pastures d’alta muntanya i boscos, va propiciar que durant l’Edat Mitjana Durro fos un dels pobles més grans de la Vall de Boí, amb un cert poder econòmic.

Aquesta preeminència econòmica es fa evident quan veiem l’església de la Nativitat, una de les més grans de la Vall de Boí.

La riquesa d’algun dels retaules barrocs que es conserven en el seu interior, com el retaule major, ens mostra que en temps posteriors Durro encara es podia permetre encarregar peces d’aquestes característiques.

El poble de Durro apareix documentat per primera vegada a la segona meitat del segle XI en uns pactes feudals entre els comtes del Pallars. En un d’ells es fa constància de la pertinença de la vila de Durro al comte Ramon IV de Pallars Jussà i com, als voltants de l’any 1070, els homes de Durro van jurar-li fidelitat.

L’any 1140 l’església de la Nativitat passà a formar part dels dominis del bisbat d’Urgell, com succeí amb la majoria de les esglésies de la Vall.

Les formes de l’arquitectura

L’arquitectura de l’església actual es fruit de diferents períodes constructius que van des del segle XII fins el segle XX.

Durant el segle XII la construcció inicial és la d’una església d’una única nau a la qual se li afegeix posteriorment un ampli porxo a la façana sud. Més endavant es remodela l’església i se li dona forma de planta de creu, obrint un transsepte encapçalat per l’absis principal i dues absidioles laterals. Finalment, encara dins d’aquest període, es modifica l’espai de l’absidiola nord per ubicar-hi el campanar.

És entre els segles XVI i XVIII que s’afegeixen les capelles laterals. Primer les dues capelles gòtiques del mur nord, cobertes amb voltes d’ aresta. Més endavant el braç sud del transsepte es modifica per convertir-lo en una capella lateral coberta amb cúpula i llanterna, tal com podem veure ara.

Durant el Barroc encara es construeix una quarta capella lateral que s’obria a la nau també a la façana sud. Aquest espai no ha arribat t fins els nostres dies ja que es va enderrocar en les primeres intervencions que va tenir l’església durant el s. XX, segurament perquè ocupava una part de l’espai del porxo. A l’interior de l’església encara es conserva l’arcada que li donava pas.

La última gran transformació que va tenir l’església al final d’aquest període, va ser l’eliminació de la capçalera romànica per construir en el seu espai una gran sagristia.

Mirem-la per fora

L’església de la Nativitat de Durro té característiques arquitectòniques diferents a les que veiem en la majoria de les esglésies de la vall: La monumentalitat, els grans carreus amb els que es construeix la nau, els elements decoratius que recorren les façanes i la portalada decorada. Només a l’Assumpció de Cóll trobem característiques similars.

Aixoplugada per un porxo romànic que s’estén de punta a punta de la façana, la portada, amb tres arcs de mig punt en gradació, està decorada per dues arquivoltes sostingudes per quatre columnes amb capitells decorats. Un fris amb motius d’escacs, emmarca tot el conjunt i per sobre el crismó, situat a la part superior de la portada, dintre d’un cercle, s’hi representa el monograma de Crist, format per les lletres X, P i S (tres lletres extretes del nom de Crist en grec). Penjant de les aspes de la X, s’hi afegeix l’alfa i l’omega: Crist com a principi i fi de totes les coses. El cercle està inscrit dintre d’un quadrat, i als angles s’hi representen quatre figures animals.

Els capitells

Els capitells estan ornats amb relleus de motius vegetals i zoomòrfics (en forma d’animals) que ens recorden el mateix model utilitzat a l’església de l’Assumpció de Cóll.

La Nativitat de Durro és de les poques esglésies de la vall que té les façanes decorades: la part superior dels murs presenta un fris d’arquets cecs que recorre la llargada de la nau, a sobre es situa un altra sanefa formant petits quadrats a semblança d’un tauler d’escacs.

El campanar

A la façana nord es situa la torre campanar. És de base quadrada i té cinc nivells d’alçada. Aquesta torre ha sofert algunes modificacions al llarg del temps: el pis superior, de menys alçada, va ser escapçat, les finestres dels dos pisos inferiors van ser emparedades i les finestres romàniques dels dos pisos superiors van ser substituïdes per finestres gòtiques, amb arc apuntat.

En el campanar tornem a trobar els elements ornamentals de l’art llombard: els arquets cecs i els frisos de dent de serra.

Forrellat de forja medieval

Com en d’altres esglésies de la vall, a la porta d’accés a l’església trobem un forrellat de forja medieval. En aquest cas cal fixar-se en la planxa que reforça el pany que està decorada amb sanefes de motius geomètrics d’on sobresurten quatre estructures que ens recorden la silueta dels castells medievals. Al centre, una figura humana molt esquemàtica assenyala una de les torres que trobem rodejant el pany. Completen l’escena un element vegetal i dos animals quadrúpedes que ens recorden a cavalls.

Aquest conjunt de figures incises recorda a una escena de cavalleria medieval.

El passador del forrellat està decorat amb motius geomètrics i capçat a l’extrem dret amb un cap animal.

Mirem-la per dins

Els canvis en la litúrgia i l’evolució del gustos estètics han provocat que l’església s’hagi adaptat a les necessitats i als estils de les diferents èpoques, tant a partir de l’arquitectura com en la decoració. Així, podem veure com la coberta de la nau central és de volta de canó, mentre que les capelles laterals són cobertes per voltes de creueria.

De la capçalera original, només en queda una part de l’absidiola situada al braç sud del transsepte.

Al llarg dels segles la continuïtat del culte a l’església de Durro ha anat aplegant al seu interior una col·lecció de béns que ara podem entendre com a artístics, però que des de la seva creació fins a l’actualitat han acomplert una funció religiosa i devocional que ha passat per sobre de modes i estils, i que fa conviure amb harmonia espais i objectes creats en èpoques molt diverses.

Talla Romànica del davallament de la Creu

Als peus de la nau es situa el cor, allí es conserva la peça més singular de l’església: la talla de fusta d’un Nicodem, una de les imatges que formaven part del Davallament de la Creu de Durro. Elaborat pels artesans del taller d’Erill, a finals del s.XII o principis del XIII, el conjunt escultòric estaria situat probablement a la zona del presbiteri.

Coneixem únicament tres talles de les set que formaven part del conjunt escultòric del Davallament de Durro que imaginem molt similar al Davallament d’Erill la Vall.

Nicodem (conservat al cor de l’església): És una talla de fusta que es conserva fragmentàriament. Nicodem és el personatge encarregat de desclavar a Crist de la creu amb unes tenalles que no s’han conservat. La imatge conserva restes de policromia.

La talla del Nicodem va quedar oculta, emparedada, darrera del retaule barroc de la passió, del segle XVIII ; No se’n va conèixer la seva existència fins l’any 2001, quan va ser trobat al desmuntar el retaule barroc.

La Mare de Déu (conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya): És una talla de fusta de til·ler, de la que s’ha conservat pràcticament tot el cos, excepte les mans i el braç esquerre. Originalment estaria tota pintada; encara avui es poden veure restes de policromia a la part inferior de la túnica.

El Crist: Aquesta peça, actualment desapareguda, la coneixem gràcies a una fotografia de principis del segle XX on mostra un molt bon estat de conservació. El Crist romànic va presidir, entre el segle XVIII i l’any 1936, el retaule barroc de la passió (que podem veure en una de les capelles de l’església). Durant la guerra civil espanyola la imatge va desaparèixer.

Banc del segle XII i XVI

També al cor de l’església s’exposa un banc renaixentista de fusta que té dos elements molt especials, es tracta dels dos plafons de l’esquerra del respatller. Aquestes dues taules, fetes de fusta de pi, són d’època romànica i en origen formaven part d’un altre moble, un banc romànic. Els dos plafons són ornamentats amb motius geomètrics i vegetals, l’element floral que veiem a la part baixa del plafó esquerre, encaixa amb el motiu de la part superior del segon plafó, cosa que fa pensar que en origen eren una mateixa taula.

El tipus de fusta, la decoració, la tècnica de treball utilitzada i la dimensió de les dues taules juntes , fa pensar que eren el lateral d’un banc romànic com el que es va trobar a Sant Climent de Taüll.

La pica romànica

A l’entrada es conserva la pica baptismal original romànica. L’estructura de fusta que hi ha per sobre, es va posar al segle XVIII per protegir l’aigua. Feia també la funció d’armari per guardar els elements litúrgics.

Altres béns mobles: els retaules

La resta de béns mobles conservats a l’església són posteriors a l’època romànica.

Retaule del Roser, 1621, dedicat a la Mare de Déu amb escenes de la seva vida a la predel·la: Anunciació, Mare de Déu donant el Rosari a Sant Domènec i la Visitació.

Retaule del Sant Crist, 1732, dedicat a la Passió. El Crist a la Creu actual va ser realitzat per l’escultor Josep Viladomat als anys 60, i va ser un regal dels Consellers andorrans al bisbe Ramon, fill de Durro, que la va donar a l’església per completar el retaule de la passió.

Retaule de Sant Antoni, segle XVIII, a la part superior veiem representat Sant Antoni Abat i a la part inferior Sant Antoni de Pàdua.

Retaule major, 1755 és l’últim retaule que es fa per l’església. A la part inferior trobem les 4 verges màrtirs amb els seus atributs: Santa Àgata, Santa Bàrbara, Santa Llúcia i possiblement Santa Engràcia. Durant la guerra civil el retaule pateix dany així que les figures actuals son modernes. Representen el doble sagrat cor, Maria i el Nen Jesús, a l’esquerra Sant Josep i a la dreta Sant Joaquim i Maria nena.

Galeria d'imatges

Altres esglésies

Sant Climent de Taüll

Santa Maria de Taüll

Santa Eulàlia d’Erill la Vall

Sant Joan de Boí

Sant Feliu de Barruera

Santa Maria de Cardet

L’Assumpció de Cóll

Sant Quirc de Durro